ÍNDEX
1. L’ESPORT I LES SEVES ORIENTACIONS BÀSIQUES1.1 Definició d’esport
1.2 Classificació dels esports
2. DIDÀCTICA DE LA FORMACIÓ ESPORTIVA
2.1 Mètode global i mètode analític
2.2 Recursos metodològics en l’ensenyament de l’activitat física i l’esport
2.2.1 Els estils d’ensenyament de les activitats físiques
2.2.2 Els principals mètodes de planificació i control de les activitats
2.2.3 La motivació
3. PROMOCIÓ ESPORTIVA
3.1 Organització de club
3.1.1 Càrrecs de responsabilitat a un club
3.1.2 Organigrama d’un club esportiu
3.2 Instal•lacions i material
3.2.1 Instal•lacions
Tipus d’instal•lacions
3.2.2 Materials
Tipus de material
Gestió del material
3.3 Organització de competicions
3.3.1 Projecte d’organització d’una competició
4. LESIONS ESPORTIVES I PRIMERS AUXILIS
4.1 Lesions esportives: Primera atenció davant d’un accident
.2 PRIMERS AUXILIS
4.2.1 Farmaciola de primers auxilis
4.2.2 Actuacions de primers auxilis
TEMARI
1. L’ESPORT I LES SEVES ORIENTACIONS BÀSIQUES1.1 Definició d’esport
Hi ha moltes definicions d’esport. En ressenyem dues:
José María Cagigal: “Diversió liberal, espontània, desinteressada, expansió de l’esperit i del cos, generalment en forma de lluita per mitjà d’exercicis físics més o menys sotmesos a regles”.
Pierre Parlebas: “Conjunt de situacions motrius codificades en forma de competició i amb un caràcter institucional”.
Les diverses possibles definicions rauen dels diferents conceptes i concepcions que cada autor té de l’esport.
Totes les definicions es poden agrupar en famílies segons si l’esport s’entén com una forma de:
- competir,
- divertir-se,
- educar.
- Fer salut
Segons aquests agrupaments podem dir que l’esport té quatre orientacions bàsiques:
- esport competitiu
- esport recreatiu
- esport educatiu
- esport salut
Tema de reflexió: “On ubicaríeu l’esport escolar?”.
Segurament l’esport escolar té part de les quatre orientacions, i la més important serà aquella que ens vingui definida institucionalment (l’escola o club) i per la pròpia relació entre l’entrenador (la seva personalitat) i el grup d’alumnes (tant per la seva edat com per les seves motivacions i aspiracions).
1.2 Classificació dels esports
Hi ha una amplíssima possibilitat de classificar els esports. Així, segur que haureu sentit parlar d’esports individuals i col•lectius, com també d’esports d’adversari, esports amb implements, esports de lluita, esports cíclics, esports de resistència, esports d’hivern, esports d’aventura, esports aquàtics, esports nàutics, esports aeris, etc.
En aquest curs hem optat per fer dues classificacions dels esports:
a. Esports escolars
b. Esports de rendiment
Els esports escolars es divideixen en tres grans grups:
- Esports individuals: atletisme, gimnàstica, tennis, tennis de taula, bàdminton, esgrima, judo, taekwondo, patinatge, aeròbic.
- Esports col.lectius: futbol, bàsquet, handbol, voleibol, hoquei patins, hoquei sala.
- Activitats aquàtiques: en aquest bloc, a més de les quatre disciplines olímpiques (natació, waterpolo, sincronitzada i salts) també s’inclouen totes aquelles activitats que es poden fer a una piscina (cursets per aprendre a nedar, aquagim, manteniment...).
b. Esports de rendiment
Podem fer una classificació dels diferents esports en funció de si hi ha o no col•laboració, si hi ha o no adversaris i segons la relació amb el terreny (medi) de pràctica si és o no estable.
2.2 DIDÀCTICA DE LA FORMACIÓ ESPORTIVA
2.1 MÈTODE GLOBAL I MÈTODE ANALÍTIC
El mètode global parteix del tot (joc real) i arriba a les parts (situacions concretes), mentre que l’analític parteix dels elements bàsics (tècnica i tàctica) i arriba al joc real.
El mètode analític es fonamenta en la importància de la tècnica com a element que cal automatitzar. Es desenvolupa amb exercicis repetitius dels automatismes motrius i pot arribar a donar com a resultat un jugador tècnicament correcte que no rendeixi en la competició.
El mètode global es fonamenta en la importància de la tàctica com a element que busca el rendiment efectiu. Es desenvolupa amb joc real, jocs i/o formes jugades de situacions del joc i pot arribar a donar com a resultat un jugador que no rendeix tot el que podria per manca de recursos tècnics.
Esquema bàsic del mètode global segons Domènec Blàzquez (aquest mètode prové bàsicament dels esports col.lectius).
MÈTODE GLOBAL
Quan parlem de joc en termes genèrics en la iniciació esportiva podem referir-nos a:
- Joc adaptat (modificat): per facilitar o dificultar la complexitat de les situacions.
- Joc reduit: simplifica la situació i intensifica la participació individual.
- Formes jugades: dóna una gamma àmplia de variacions a situacions semblants.
- Formes atractives de presentació d’exercicis (pel lloc, material, organització...).
Esquema bàsic del mètode analític segons Fernando Sánchez Bañuelos (aquest mètode prové bàsicament dels esports individuals):
MÈTODE ANALÍTIC
1. Presentació global de l’esport
2. Familiarització perceptiva.
3. Ensenyament dels models tècnics d’execució.
4. Integració dels models tècnics a les situacions bàsiques d’aplicació.
5. Formació d’esquemes fonamentals de decisió.
6. Ensenyament d’esquemes tàctics.
7. Acoplament tecnicotàctic de conjunt.
Ambdós esquemes es basen en el principi de la transferència de coneixements entre situacions conegudes i experimentades i noves situacions.
La realitat del dia a dia dels entrenaments ens demostra que difícilment seguim un model únic si no que realitzem una mica de tot. Podrem dir que realitzem un mètode o un altre en funció de:
- del temps dedicat a cada cosa.
- de la importància donada a cada cosa.
La didàctica globalista representa:
- treball de la intel.ligència motriu (més difícil d’ensenyar-aprendre que la tècnica).
- treball més motivant i integrador.
- treball molt gran d’accions sense pilota.
- increment de la intensitat mitjana de la sessió.
- prioritat de la idea de col.lectivitat davant de la individualitat.
Segons la majoria d’autors actuals, aquest tipus d’ensenyament globalista cal fer-lo sempre quan es treballa amb nens petits (fins els 12 anys), en l’àmbit escolar (fins els 16-18 anys) i com a relaxació i distensió en l’alt rendiment.
En la iniciació esportiva resulta tant més útil en tant no existeixi un model previ estereotipat per part dels alumnes. Caldrà adaptar la presentació dels jocs a la situació específica i real de cada grup d’alumnes.
Les complicacions d’un joc no són tant per les accions tècniques, si no que provenen dels constants canvis en les situacions que determinen les aplicacions d’una tècnica o altra. És per aquest motiu que en l’entrenament cal practicar això.
Si fem una divisió dels esports i una anàlisi de les possibilitats d’aplicació de les teories globalistes, podem resumir:
- Esports individuals: la majoria de les situacions no són canviants i per tant no és tant necessària l’aplicació de jocs. Normalment l’entrenament tècnic es complementa amb condició física (atletisme, gimnàstica, natació). Sí que podem fer jocs en edats molt tempranes o simplement com a introducció (de la sessió, de la temporada).
- Esports d’oposició: es poden introduir perfectament a través del joc, malgrat que el nombre de situacions possibles és molt menor al dels esports col.lectius.
- Esports col.lectius: són els esports més adequats per treballar-los a través del joc i formes jugades. A més es pot arribar a fer un tractament força ampli de tots els esports col.lectius (la majoria) i ensenyar els fonaments tàctics de tots alhora.
2.2 RECURSOS METODOLÒGICS EN L’ENSENYAMENT DE L’ACTIVITAT FÍSICA I L’ESPORT
En aquest capítol parlarem de forma general de tres recursos bàsics pel procés d'ensenyament/aprenentatge en l'àmbit de l'activitat física i esportiva:
1. Els mètodes o estils de dur a terme aquest procés,
2. La planificació i el control de l'entrenament per poder fer un seguiment de la marxa del procés, i
3. La motivació o causa primera de perquè fem les activitats.
2.2.1 Els estils d’ensenyament de les activitats físiques
Definició
Anomenem mètode o estil d'ensenyament, a la forma de transmetre els continguts de caire esportiu o físic.
Els diferents mètodes tenen característiques diferenciadores que els fan adients a diversos objectius, i és tasca del tècnic saber utilitzar els diferents estils segons les alternatives d'aprenentatge.
Els diferents mètodes o estils tenen relació amb la individualització de l'ensenyament i amb l'autonomia de comportament de l'alumne.
Tipus d’estils d’ensenyament
a. El comandament directe
b. L’assignació de tasques
c. Resolució de problemes
a. Comandament directe
Consisteix en demanar una resposta concreta per part dels alumnes.
La decisió de l'objectiu, de les activitats, etc., és del tècnic.
Les característiques són les següents:
- Gran control de la sessió per part del tècnic.
- Treball d'alt nivell estructural ben controlat.
- Ritme d'execució i correccions controlades .
- Manca iniciativa per part de l'alumne
- Treball poc individualitzat.
b. L’assignació de tasques
Consisteix en assignar unes tasques o activitats i donar una certa autonomia a l'alumne per fer-les.
Les característiques són les següents:
- Permet una certa individualització.
- El tècnic conserva la decisió, la planificació i l'avaluació.
- El tècnic te més oportunitat de observar i de corregir.
c. Resolució de problemes
Consisteix en plantejar un problema i donar llibertat per l'elecció de la resposta o
solució.
Les característiques són les següents:
- Fomenta la iniciativa per part de l'alumne
- Pot deteriorar la tècnica
- Afavoreix la creativitat
- Dificulta el control per part del tècnic
2.2.2 Els principals mètodes de planificació i control de les activitats
1. Generalitats i conceptes
"La planificació és l'organització de l'entrenament en el temps, en base a un objectiu principal"
La planificació passa d'objectius importants a petits objectius sempre dirigits a l'objectiu principal.
"El control significa el fet de conèixer en tot moment els detalls del desenvolupament de l'entrenament"
Per donar continuïtat i unitat a la formació esportiva cal una programació.
La programació és una declaració d’intencions de què i com es vol treballar.
Cal fer una programació esportiva general (iniciació – desenvolupament - perfeccionament, o bé per categories benjamí-aleví-infantil-cadet-juvenil-júnior...)
També cal una programació anual adaptada a l’entrenador i al grup d’alumnes concrets.
Els criteris bàsics a tenir presents en tota programació són:
- Material i instal.lació (sobre tot amb nens petits).
- Nombre de participants (a menys participants major continuïtat i participació).
- Reglament i la seva aplicació (flexibilitat o no en l’aplicació).
- Dificultat en les accions tècniques i tàctiques.
- Requeriments físics.
- Tipus de competició i normativa.
- Tipus de valors en joc.
És important que els objectius programats siguin assolibles per tal de no arribar a frustracions. Cal que les expectatives estiguin d’acord amb els resultats. D’aquesta manera es mantindrà un nivell d’èxit que mantingui els nivells de motivació adequats.
2. Planificació anual
- És la organització d'un cicle que dura un any.
- Te un objectiu concret que pot continuar lligat als propers anys.
3. Cicles mensuals o mesocicles
- És l'organització dels plans per l'actuació d'un període aproximat de un mes.
- L'objectiu del mesocicle és específic i està lligat als mesocicles anterior i posterior.
4. Programació setmanal o microcicle
- Es l'organització d'una setmana mitjançant la designació d'objectius operatius.
- Desenvolupa els continguts reals.
- Va lligat al resta de microcicles d'un mesocicle.
5. Sessions
Són les actuacions reals en que desenvolupem la programació fent els continguts.
La programació de la sessió serà la previsió de què cal fer, com cal fer-lo i
durant quan temps.
Tradicionalment s’ha estructurat en tres parts:
- Escalfament, familiarització i/o posta en marxa.
- Part principal, o treball més important de la sessió.
- Tornada a la calma o joc real per a finalitzar la sessió.
La sessió ideal hauria de tenir:
- Bona intensitat de treball: la podem controlar amb la proposta d’activitats, amb el control de pauses (recuperació) i amb el nivell d’exigència.
- alta motivació dels jugadors: la podem incrementar amb activitats amb major continuïtat, major participació individual, amb els feed-backs o informacions del professor i amb major diversitat d’activitats/companys (menor monotonia).
- Bon nivell d’aprenentatge: es regula amb les correccions (feed-backs) i amb “teoria”.
Per tal que una sessió sigui correcta cal també tenir present:
- Organització: els canvis d’organització provoquen situacions caòtiques. Les organitzacions complexes cal introduir-les progressivament.
- Control i disciplina: si no es té el control del grup, l’actuació de l’entrenador no tan sols és inexistent, si no que pot ser fins i tot negativa.
- Col.locació/participació de l’entrenador: cal saber “participar” activament ja que l’entrenador és un dels elements més motivadors que existeixen. Cal però mantenir una posició “exterior” que doni una perspectiva global a la nostra actuació.
Avaluacions
Inicial:
La que fem al principi del procés d'entrenament, per determinar la capacitat dels alumnes i designar objectius i continguts.
Intermèdia:
Les que fem durant el període d'entrenament amb ànimus de fer un seguiment del procés.
Final:
La que fem per assabentar-nos del nivell assolit al final d'un període de la planificació.
2.2.3 La motivació
1. Concepte
La motivació és "L'element o força que ens impulsa a fer qualsevol tipus d'activitat, sigui física o cognitiva".
També la podem definir com "Estímul fisiològic emotiu o cognitiu que organitza el
comportament de l'individu cap a una finalitat".
El terme motivació s'expressa acompanyat de termes com desig, interès, necessitat, etc..
La motivació és la responsable de que el jugador senti satisfacció per la feina que fa o no. Un jugador desmotivat és un jugador insatisfet. Un jugador motivat és un jugador satisfet.
La motivació d’un jugador evoluciona i varia amb el temps i es veu modificada per l’entrenador, els companys, els resultats, la família, els amics...
L’entrenador és el responsable de “motivar” als seus jugadors. Això ho pot aconseguir treballant els següents aspectes:
- Bon clima entre els components del grup.
- Bona relació del grup amb l’entrenador.
- Donant l’atenció/desatenció necessària a cada membre del grup.
- Amb un correcte ús del poder sancionador (gratificació-càstig).
- Ajustant els objectius a assolir a la realitat del grup i de l’entorn.
- Donant una seguretat a l’entorn dels entrenaments (serietat en l’organització, en la normativa, en els valors a transmetre).
- Creant noves experiències i evitant la monotonia.
- Donant el reconeixement que es mereix el grup i cada component del grup.
- Donant i provocant una resposta afectiva amb els components del grup (cal que a més de reconegut per la feina feta, tothom es senti estimat, apreciat com a persona).
2. Factors que intervenen en la motivació
Els factors personals que poden influir més en la motivació són:
a. El sentiment d'inferioritat: Quan les exigències de l'entrenador , la família o els companys exigeixen més de lo que pot aportar l'esportista es pot produir un sentiment de inferioritat que faci perdre la motivació.
b. L'ànsia de rendiment: La mateixa exigència personal pot ser tan alta que desequilibri a l'individu, sigui perjudicial i tingui actituds inadequades.
c. La frustració acumulada: La reiteració en el fracàs pot portar a una frustració que produeix un estrès psicofísic que pot donar reaccions depressives o reaccions
agressives.
Les tasques del tècnic com a responsable són:
• Detectar els factors negatius que inhibeixen la motivació
• Valorar els progressos
• Limitar la intervenció negativa dels pares
• Analitzar l'ànsia de rendiment
• Valorar la frustració
3. Tipus de motivació
a. Motivació intrínseca: Lligada a la pròpia personalitat.
b. Motivació extrínseca: Lligada a la relació social i l'entorn.
L’esportivitat en la formació esportiva
Quin missatge dóna un entrenador que fuma i li diu als seus jugadors que és dolent fumar?. Quin missatge dóna un entrenador que s’enfada amb els seus jugadors quan perden i els diu que l’important és fer-ho bé?.
L’esportivitat és una manera d’entendre l’esport. I per poder-la transmetre cal creure-hi en ella, i practicar-la. Jo no puc ensenyar bé les coses que jo no faig, o no vull fer, o no sé fer.
L’esport, com qualsevol activitat humana, pot ser portadora d’uns valors enfrontats que anomenarem valors (els positius) i contravalors o antivalors (els negatius).
Com a valors podem destacar els conceptes de salut, socialització, recreació, creativitat, llibertat, solidaritat, pau-no violència, disciplina, sacrifici, constància, autosuperació, tolerància, respecte, treball en equip, etc.
Com a contravalors podem citar els conceptes de violència, utilitarisme (negoci, no temps lliure), manipulació, consumisme, hedonisme, triomfalisme, sectarisme, etc.).
L’esportivitat és un concepte difícil de definir, però fàcil d’identificar.
Treballar l’esportivitat ens ha de portar a la Victòria (entesa com el valor del veritable triomf, el triomf personal, no material). I aquest camí l’aconseguirem treballant:
- Honestedat: respecte de les normes i del contrari. No es poden fer trampes.
- Honradesa: reconeixement dels mèrits dels altres, sense egocentrismes.
- Germandat: no tant sols amb els meus companys, sino també amb els meus adversaris, que no són enemics. Es juga a un terreny de joc, no en un camp de batalla. L’esport és un joc, no una guerra. Els adversaris són tant persones com jo, i tenen les mateixes motivacions. L’esport ha de fer amics, no enemics.
- Humilitat: hem de ser conscients de les pròpies limitacions i possibilitats, i actuar en conseqüència. Hem de ser capaços de demanar i acceptar consells.
- Honor: en l’esport, havent guanyat o perdut, juga amb honor qui és capaç d’arribar a la meta amb dignitat, de finalitzar el partit amb absoluta dedicació, havent donat tot el que es té a dins i poder estar satisfet amb sí mateix, tot i que no ho estiguem del resultat.
- Humanitat: l’esperit humanitari és el que busca el bé de tot el gènere humà. L’esportista humanitari és el que es preocupa del bé dels companys, del bé dels adversaris, del bé de l’àrbitre, del bé de l’entrenador. És aquell que no busca conflictes, que aporta solucions.
3. PROMOCIÓ ESPORTIVA
3.1 Organització de club
Ens podem trobar amb una tipologia de clubs i associacions molt variada. De fet, podríem afirmar que no hi ha dos clubs que funcionin igual. I aquesta afirmació s’entén per què els clubs els fan funcionar les persones que el conformen, i cada grup de persones interactua de manera diferent entre ells, amb l’entorn d’infraestructures, econòmic, de motivacions personals, de situacions familiars, etc.
Resulta impossible que es pugui imitar una estructura que funcioni amb persones i entorns diferents. Cada club, cada entitat s’ha de “personalitzar”, ha de tenir la seva manera de funcionar pròpia. A més, hi ha entorns molt diferents entre un club d’escola privada a un club d’escola pública, o un club municipal, un club privat dedicat a una sola activitat o un club dedicat a moltes activitats, un gimnàs privat, un club universitari, un club amb equips professionals, etc.
Ara bé, estarem d’acord que ens podem trobar amb estructures que tenen un bon funcionament i estructures que tenen un mal funcionament.
3.1.1 CÀRRECS DE RESPONSABILITAT A UN CLUB
Segons el tipus de club, podem anar definint diferents responsabilitats que ni totes són necessàries, ni cal una persona diferent per a cadascuna.
• Presidència
• Secretaria
• Tresoreria
• Coordinació de programacions.
• Coordinació d’equip de monitors/entrenadors.
• Coordinació delegats d’equip.
• Control de competicions: atenció i pagament àrbitres, marcadors, cronometratge, actualització calendaris de competició i classificacions, etc.
• Relacions amb federacions, comitès de competició, de disciplina...
• Material (adquisició, emmagatzematge, manteniment, ús i reparació).
• Instal•lacions (manteniment, neteja, lloguer, explotació...).
• Consergeria (atenció al client, ús de material, petites reparacions...).
• Oficina o despatx del club.
• Relacions exteriors amb premsa, ràdio i televisió, pares, famílies, usuaris, etc.
• Màrqueting i ingressos atípics (rifes, paneres, samarretes, festes).
• Patrocini, subvencions.
• Assessoria legal.
• Assessoria fiscal.
• Assegurances mèdiques i de responsabilitat civil.
• Associació d’exjugadors.
• Activitats lúdiques, festives, de germanor, concursos, sopars, etc.
3.1.2 ORGANIGRAMA D’UN CLUB ESPORTIU
*Aquest organigrama serveix d’exemple de com és pot estructurar un club esportiu. No és l’únic model ni el més vàlid.
3.2 Instal•lacions i material
3.2.1 INSTAL•LACIONS
Instal•lació esportiva: Tot aquell lloc susceptible de utilitzar-ne com a espai esportiu, sempre i quan l’activitat s’adapti a les característiques del lloc concret
Tipus d’instal•lacions
1. Espais convencionals: Dissenyats amb l’objectiu de realitzar, principalment, les activitats físiques
• Espais coberts: sales, pavellons, piscines cobertes,...
• Espais descoberts: Pistes poliesportives, camps de futbol,...
• Espais auxiliars: Serveis, magatzems, ...
2. Espais no convencionals: Aquells espais que son susceptibles de ser utilitzats per a l’activitat física sense que aquest sigui el seu objectiu primordial.
Exemples: parcs, carrer, places, porxo, ...
3. Espais singulars: Aquells existents en l’entorn on es poden realitzar activitats esportives concretes
Exemples: parcs aquàtics, circuits de muntanya, recorreguts a peu, en BTT,...
3.2.2 MATERIALS
Material esportiu: Tot aquell material susceptible de ser utilitzar a una activitat esportiva concreta.
Tipus de material
1. Material fix: Està fixat permanentment a la instal•lació
Espalderes, porteries, cistelles,...
2. Material mòbil: Es pot traslladar d’un lloc a un altre ràpidament. Es necessari la col•laboració de vàries persones.
Cistelles mòbils, matalassos, postes de badminton, ...
3. Petit material: El resta de material. Es pot traslladar per una sola persona.
Pilotes, cercles, conos, petos, ...
Gestió del material
Quatre operacions son necessàries per realitzar una correcta gestió del material:
a) Control
b) Dotació i reposició
c) Utilització
d) Manteniment
a) Control
Inventari: Relació del material: número i estat d’utilització
Al menys un cop a l’any
Emmagatzemant: Lloc ideal per emmagatzemar el material
b) Dotació i reposició
Equipar l’instal•lació amb el material necessari i substituir-ne l’extraviat o deteriorat.
c) Utilització
Emmagatzemant, transport i respecte vers el material a utilitzar per part de tots els usuaris.
d) Manteniment
Neteja, conservació, reforç, etc.
Per tal de garantir un mínim d’higiene, prevenir accidents, allargar la vida dels materials, ...
3.3 Organització de competicions
Per que una competició tingui el resultat desitjat en el nostre institut o club, cal que tingui tres condicions:
• Informacions prèvies clares, amb temps i motivants.
• Control de la competició correcte (arbitratge, reclamacions, sancions, classificacions...)
• Informacions finals i activitat de cloenda que donin rellevància a la competició.
El tipus de competició pot ser variat. Des de la competició tipus lliga o copa (eliminatòria directa) com les més senzilles i generalitzades, a competicions de rànquing (acumulant punts en diverses competicions), competicions per equips, competicions poliesportives, exhibicions i sessions de promoció, etc.
Totes aquestes competicions ajuden a crear una xarxa d’interrelacions entre els alumnes o usuaris que afavoreixen un bon clima de convivència i cohesió de club o d’institut.
EXERCICI:
Pots enumerar els tipus de campionats que coneguis?
Exemple:
Lliga Regular:
Tots contra tots i guanya el que més punts aconsegueix al final del campionat.
COMPETICIÓ DESCRIPCIÓ DE LA COMPETICIÓ
Lliga Regular Tots contra tots i guanya el que més punts aconsegueix al finalitzar el campionat
Lliga Regular
Tots contra tots i guanya el que més punts aconsegueix al final del campionat.
Champions League
2 o més equips.
Per grup, cada participant juga un partit contra la resta de participants del mateix grup.
Els 2 primers passen a la següent fase: el primer juga contra el segon d’un altre grup, i el segon contra el primer.
Els vencedors juguen les finals.
Lliga Bàsket ACB
Tots contra tots i els 8 primers jugaran les següents eliminatòries:
El nº 1 contra el 8
El nº2 i el 7
El 3 i el 6
El 4 i el 5
Qui guanya passa a la semifinal.
Qui guanya a la final
Al millor de 5 partits.
Termòmetre
Es fan dos equips i els membres de cada equip van jugant partits individuals o dobles i es va sumant un punt per partit guanyat per l’equip del guanyador.
Copa Davis
Es fan equips de 2 jugadors i es juga 4 partits individuals i partit de dobles
3.3.1 Projecte d’organització d’una competició
Per tal d’organitzar una competició a l’institut, per exemple, és necessari respondre a les següents apartats:
Concreció de la idea
• Esport o activitat que es realitzarà
• Nom de la competició
• Concretar els objectius: Nombre d’alumnat que participarà
• Motivacions (Per què?)
• Finalitats (Per a què?)
• Descripció general de l’activitat (Què?)
• Objectius (Què volem aconseguir?)
• Realització temporal (Quan?)
• Entitats col•laboradores (Amb qui?)
Infraestructura
• Equipaments (On?)
• Recursos materials (Amb què?)
• Recursos humans (Qui ho farà?)
Pressupost
• Les despeses (Quant costarà?)
• Sistema de finançament (Qui ho pagarà?)
Abans de la competició
• Informació
• Publicitat (cartells, díptics,...)
• Inscripcions
Durant la competició
• Minutatge de la competició (Horari?)
• Muntatge (Quantes persones?)
• Supervisió
• Presa de decisions
• Motivació
Finalitzada la competició
• Desmuntatge
• Avaluació. Anàlisis de resultats.
EXERCICI
Grups de 3-4
Planteja una competició d’un esport que es pugui realitzar a l’institut.
Per tal de realitzar l’exercici segueix l’ordre de l’apartat de projecte d’organització d’una competició així com les tres condicions bàsiques per que tingui un bon resultat la vostre organització.
Recorda que s’ha de posar les regles bàsiques de l’esport que plantegis (normes, sistema de competició, etc)
S’ha de presentar per escrit i pots afegir-ne annexos com ara:
Cartells publicitaris
Regles bàsiques de l’esport
Normes del Campionat
Quadre de competicions
4. LESIONS ESPORTIVES I PRIMERS AUXILIS
4.1 LESIONS ESPORTIVES: PRIMERA ATENCIÓ DAVANT D’UNA LESIÓ
Les lesions esportives són la principal causa, normalment, d’una aturada dels entrenaments.
Aquestes poden ser de molts tipus, i afectar zones molt diferents del cos humà.
Les podríem classificar en :
o lleus: lesions que no obliguen a l’esportista a deixar el seu ritme d’entrenament
o menys greus: lesions que obliguen a aturar la cadena d’entrenaments almenys durant més d´una setmana
o greus: lesions que obliguen a l’esportista a restar fora dels entrenaments més d’un mes, sent necessari assistència hospitalària d’urgència, ingrés hospitalari o repòs total en domicili i podent restar seqüeles
A més a més es poden classificar depenent del tipus de lesió que provoqui: al sistema tendinós, al sistema lligamentós, al múscul, a la pell, a l´os...
TIPUS
TIPUS DE LESIONS
LESIONS:
1. AGULLETES
Antigament es pensava que l´esforç físic desprès d'haver estat parat durant setmanes podia emmagatzemar al múscul la producció d´àcid làctic, que en refredar-se formava unes agulles... d´aquí el nom. Actualment s’ha demostrat que les agulletes són petits microtraumatismes de les fibres musculars que produeixen dolor punxant i s´han d´evitar mitjançant l´inici suau de la activitat física i no arribant el primer dia a un nivell màxim.
El seu tractament poden arribar a ser els antiinflamatoris.
2. RAMPES
Espasmes musculars involuntaris no permanents (al contrari que les contractures) que provoquen un dolor molt intens i localitzat a tot el trajecte d´un múscul concret. La causa d´aquestes rampes sol ser el sobreesforç del múscul, l´exercici intens i perllongat (manca d´oxígen al múscul), pèrdua de sals minerals i d´altres vegades per manca de reg sanguini.
El seu tractament consisteix en massatgear la zona, aplicar fred si és possible, i sobretot estirar durant una estona el múscul afectat.
La prevenció és el bon escalfament i el bon estirament abans de començar l'activitat física.
3. FERIDES
Lesions per agressió de la pell, per cop, tall incisió o abrasió. Sempre que hi hagi hemorràgia aquesta s´ha d´aturar, si els marges de la ferida són molt oberts i aquesta és molt profunda, s´haurà de remetre a un metge per la valoració. Sempre i quan vulguem realitzar la cura de la ferida no entrarem en contacte amb la sang directament, utilitzarem uns guants de làtex, i aturarem l´hemorragia mitjançant la pressió digital sobre la ferida amb una gassa empapada en aigua oxigenada, mai en alcohol.
4. LESIONS MUSCULARS
Es poden dividir en :
4.1 contusió
4.2 contractura
4.3 ruptura de fibres
4.1 Contusió muscular
Definició: aplastament i ruptura dels vasos sanguinis del territori contusionat, a nivell superficial, diferent de l´hematoma que és l´extravasació sanguínia ocasionant una coloració violada (el qual pot aparèixer en múltiples lesions).
Símptomes: tensió del múscul i pell amb dolor intens.
Causes: cops forts, empenta forta, aixafament en un bloqueig...
Tractament: sempre, i com a la majoria de lesions, aplicarem fred local en forma de vena compressiva per evitar una major inflamació.
4.2 Contractura muscular
Definició: contracció involuntària d´un múscul de manera espontània i inconscient,
permanent, dolorosa. Es catalogaria dins de les lesions menys greus ja que pot ocasionar l aturada dels entrenaments durant alguns dies.
Símptomes: múscul a tensió i dur al tacte.
Causes: sobreesforç del múscul o esgotament muscular per un exercici intens sense suficient temps de recuperació. El lloc de lesió normalment són els músculs paravertebrals, els que es troben a l´esquena.
Tractament: calor local, estiraments suaus, massatge amb pomada antiinflamatòria.
Prevenció: realitzar els estiraments correctament, no realitzar exercicis bruscos de
pes, deixar un temps de recuperació sense forçar el cos...
4.3 Ruptura fibril•lar
Definició: Ruptura de teixit més o menys extensa (la gravetat depèn de l´extensió de la ruptura).
Símptomes: dolor esporàdic, sobtat, agut i intens, com si fos una punyalada localitzada en un punt molt concret.
Si el cas és lleu el dolor serà l’únic factor present, en canvi si és més greu pot aparèixer un hematoma molt aparatós amb hemorràgia interna.
Causes:
• directa: contracció violenta del múscul, estirada sobtada o brusca; o realització d´una càrrega excessiva de treball, amb aparició de fatiga en múscul malament escalfat i estirat; cops, caigudes...
• indirecta: deshidratació del múscul, per la pèrdua de sals minerals i la no reposició de líquid durant l´exercici; les agulletes...
Tractament: si l´hemorràgia no és abundant el mateix repòs amb tractament antiinflamatori l´ajudarà a recuperar-se. És molt important no realitzar massatge fins a la segona o tercera setmana de la lesió ja que la sang de l´hematoma se’ns tabicaria en els feixos musculars i podríem tenir lesions cròniques encara més greus. Si l´hemorràgia és de caràcter moderat s´haurà de buidar per un metge i el repòs serà una mica més llarg.
També s´ha de recordar que no s´aplicarà mai calor, ja que augmentaria l´hemorràgia, sempre fred. Aquestes lesions necessiten entre tres i quatre setmanes per reabsorbir l´hematoma i trobar-se en condicions de poder iniciar l´entrenament, ja que una lesió mal curada podria reduir l´elasticitat guanyada pot ser durant tot un any d´entrenament. S´ha de ser pacient.
Prevenció: bon escalfament (fonamental), bons estiraments i sobretot bona realització de la tècnica. Aquesta lesió és molt típica en les arts marcials ja que una mala tècnica al realitzar una patada pot ocasionar una ruptura fibril.lar.
5. LESIONS LLIGAMENTOSES
5.1 esguinç
5.2 trencament de lligaments
5.1 Esguinç
Definició: lesió dels lligaments estabilitzadors d´una articulació, al estirar o forçar en excés la seva elasticitat.
Tipus: l´esguinç cervical és una lesió típica esportiva sobretot en els esports de
contacte i impacte corporal, ja que es produeixen normalment per la sobrecàrrega axial del cop rebut; l´esguinç de turmell és el més extés dins la pràctica esportiva, aquest sobretot es produeix per inversió, és a dir, esguinç capa dins del peu, és menys greu ja que normalment no s´acompanya de fractura, al contrari del que es produeix per eversió, què sí pot anar acompanyat de fractura dels maleols tibials o peroneals.
Causes: l´estirament forçat d´aquella zona lligamentosa per un cop, per una mala passa...
Tractament: sempre s´ha d´aplicar fred local almenys durant 15 minuts just després d´haver-se produït. Posteriorment s´ha de traslladar al pacient a l´hospital per tal de ser atès per un metge i valorar la no existència de fractures. Normalment el tractament varia depenent de si la lesió és més o menys greu. L´envenat compressiu pot durar de 3 a 4 dies i paulatinament s´anirà reduint l´envenat fins a iniciar la recuperació de la zona lesionada.
Prevenció: com a totes les lesions evitables, s´ha de fer un bon escalfament amb uns bons estiraments ja que els lligaments han d´estar el suficientment calents per poder executar una acció a una bona velocitat. Normalment una articulació freda o mal escalfada és un punt diana de lesions repetitives, a l´igual que una articulació mal recuperada. Estalviarem moltes lesions si preparem la zona bé i si de tant en quan ens preocupem per reforçar-la mitjançant exercicis.
5.2 Trencament de lligaments
Aquesta lesió no és molt freqüent però sí que existeix en la pràctica esportiva.
Normalment la zona lesionada és el genoll, i dins aquesta el lligament més lesionable és el LCA (llig. creuat anterior), el qual és fàcilment lesionable per un impacte directe, una força de torsió desacelerativa...s´observa en el cavi brusc de direcció al córrer i experimentar un bloqueig al genoll.
El LCP (llig.creuat posterior) se sol veure lesionat en arts marcials, per la patada al genoll mentre l´altre està ferm al terra o al caure cap a davant amb les cames flexionades. La resta de sistema suspensori del genoll són també causes de ruptures lligamentoses, però molt menys freqüent.
A la zona del turmell també es pot lesionar el LLE (llig.lateral extern) o el LLI (llig.lateral intern), però no sol ser el més freqüent.
Tractament: normalment l´immovilització és llarga de 4 a 6 setmanes, i posterior intervenció quirúrgica per reinsertar-los al seu lloc.
Rere això hi haurà a llarga recuperació i potser en tres o quatre mesos l´esportista podrà reiniciar la seva rutina d´entrenaments.
6. LUXACIONS
Són la sortida de l´os de l´articulació. Lesions molt freqüents en esports de contacte.
Llocs prals.: espatlla (la més freqüent), colze, canell, ròtula, mandíbula...
tractament: sempre aplicar fred local, mai intentar reduir la luxació si no s´és metge, ja que podrien haver lesions amagades i dificultar encara més la lesió inicial, no moure el pacient bruscament, traslladar-lo a l´hospital ràpidament.
6.1 Luxació d´espatlla
Normalment es produeix per un traumatisme directe sobre l´articulació, a causa d´un fort impacte, però també es pot produir per la caiguda sobre la mà amb hiperextensió. La luxació ,més freqüent és l´anterior.
Tractament: sempre s´ha de portar al pacient a l´hospital per realitzar la manipulació de recolocació de l´os dins l´articulació, que ho farà un metge.
Durant 2-3 setmanes hi haurà una immobilització total de l´espatlla, i després amb l´ajuda d´una bona recuperació s´iniciarà en dos o tres setmanes més l´inici de l´entrenament. És vital la bona recuperació per disminuir el risc de recidiva de la luxació, freqüent en homes joves esportistes.
6.2 Luxació de ròtula
Normalment passa a causa d´un traumatisme directe en genoll o al canviar de direcció de manera brusca.
Sempre s´ha de portar a reduir a l´hospital però sobretot davant un nen en període de creixement s´han de descartar possibles lesions en cartílag de creixement.
Tractament: és semblant a l´anterior: reducció de la luxació, immobilització durant 2 setmanes i recuperació durant 10-15 dies. Ës molt important la realització de força de la cuixa per evitar l´atròfia muscular.
7. FRACTURES
Trencament o astillament d´un os.
Normalment no són visibles i es produeixen per un impacte fort directe, per fatiga o per sobrecàrrega.
Símptomes: dolor intens en zona, possible hematoma, edema, eritema...si la fractura és oberta veiem una ferida i probablement també l´os, si és tancada podem veure una deformitat o si fos una fisura no veurem res.
Tractament: mai aplicarem fred, immobilitzarem el millor possible amb qualsevol pal, o quelcom que tinguem a l´abast dur i recte (si fos una cama podem fer servir l´altre) i traslladarem a l´hospital al pacient.
Depenent de la gravetat de la fractura poden estar de 4 a 8 setmanes immovilitzats, amb la posterior recuperació durant 2-3 setmanes.
Actualment les fractures més freqüents en l´esportista són les de fatiga, que es poden donar sobretot al peu , cama i les vèrtebres. Això és degut a la falta de recuperació post-esforç, mala hidratació , mala alimentació o senzillament a un pla d´entrenament massa exigent amb l´esportista.
8. TRAUMATISME CRANEO ENCEFÀLIC:
De vegades en esports de contacte podem trobar-nos situacions d´emergència com en el cas d´un TCE. Sempre que ens trobem amb això i el pacient quedi inconscient trucarem una ambulància urgent o el traslladarem immediatament a l´hospital més proper sense moure´l massa. Mirarem que no presenti obstacles en boca per respirar i inclinarem el cap enrere. Si el pacient només ha presentat un cop al cap i segons ell es troba bé, haurà de dirigir-se a l´hospital el més aviat possible per descartar lesions amagades i donar-li unes mesures bàsiques obligatòries en cas de TCE.
Signes d´alarma: pèrdua de coneixement, mal de cap intens i permanent, nàusea, vòmits, mareig, mala vocalització, falta de memòria...Aquests signes ens obligaran a portar-lo urgentment a l´hospital.
4.2 PRIMERS AUXILIS
4.2.1 Farmaciola de primers auxilis
Contingut
En principi tot això és el que s´hauria de dur com a farmaciola de primers auxilis que es pugui fer servir per qualsevol persona que no fos metge:
- Gasses estèrils
- Esparadrap
- Antiinflamatoris i analgèsics: Gelocatil®, Voltaren®, Aspirina®…
- Aigua oxigenada per netejar les ferides
- Povidona iodada: Topionic®
- Tisores
- Guants de làtexPomada o spray antiinflamatori: Reflex®, Airtal Difucrem®, Voltaren emulgel®…
§ Tirites
§ Punts americans de paper: steri-strip®
§ Pinces metàliques
§ Protector solar d'almenys factor 20 de protecció si fos un esport d´exposició solar perllongada
§ Compreses per la dona
§ Pomada per les cremades
Aquesta farmaciola ha d´estar a l´abast de l´entrenador o delegat de l´equip, del monitor de grup o del gimnàs on es practiqui l´activitat esportiva.
4.2.2 Actuacions de primers auxilis
A continuació donem una sèrie d´indicacions que poden servir única i exclusivament per esperar l´arribada del metge:
SI ÉS VOSTÈ QUI HA DE DONAR ELS PRIMERS AUXILIS
1- S´ha de comportar serè i tranquil
2- Col•loqui el pacient en posició còmoda
3- No aixequi la persona per cap raó fins que no se li hagin aplicat els primers auxilis
4- No posi alcohol en cap part del cos del pacient
5- No li doni cap mena de líquid
Sempre haurem de donar prioritat a les lesions que puguin comprometre la vida del pacient,seguint aquest ordre:
• presa del pols: posarem els dos dits índex i mig sobre les artèries del coll o del canell; el càlcul el realitzarem de la següent manera: pols durant 10´´x 6 o pols durant 15´´x 4 que ens donarà el càlcul total de pulsacions per minut de l´individu. El pols normal d´un adult ha d´estar al voltant de 60/80 p/min, el d´un infant 100/120 p/min, el d´un bebè 140 p/min.
• verificar que respira:
- apropi la seva orella al nas per sentir l’alè
- apropi el dors de la mà per sentir l´alè
- col•loqui la mà sota el tòrax per sentir el moviment
- col•loqui un mirall per veure si s´entel.la amb l´alè
- les respiracions normals per minut són de 15 a 20
- faci un petit cop a la còrnea de l´ull per veure si parpella respon
- miri si la pupil.la es contrau a l´induir la llum sobre l´ull
- pessigui la part interna de braç o cama per veure si hi ha resposta motora
- elimini la causa ( hemorràgia abundant, fractura oberta...)
- tranquil•litzi la víctima
- actui amb seguretat
- retiri cossos estranys de boca, nas i gola
- col.loqui un petit coixí a l´alçada de les escàpoles per obrir les vies respiratòries
- afluixi la roba de la víctima
- en cas de vòmit posi el cap de la víctima de costat
- tapi la víctima amb una manta per evitar la hipotèrmia
- aixequi les cames de la víctima uns 30-40 cm
- no li doni líquids encara que la víctima se’ls demani
Sempre es realitzarà de manera ràpida, eficaç i ordenada. Hi ha una valoració primària: parla, escolta, reacciona??
Si el pacient ha perdut el coneixement i no respira, immediatament s´ha de trucar
un servei d´urgències, a continuació, mentre arriben preparem la víctima:
- ens col•locarem a l´alçada de les espatlles de la víctima
- traurem tota la roba que pugui dificultar l´accès directe al pit de la víctima
- el col•locarem boca a dalt
- extendrem el coll de la víctima tirant enrera el front lleugerament, en hiperextensió, així deixarem pas a l´aire sense obstacles
- revisarem que no hi hagi res dins la boca que obstrueixi (cos estrany, llengua...)
- si el pacient no respira procedirem al RCP
• Massatge cardíac: consisteix en la compressió del cor entre l´estèrnum i la columna mitjançant uns moviments precisos i secs del reanimador.
• Un cicle de reanimació és el conjunt de 2 insuflacions/15 massatges cardíacs.
• Una seqüència de reanimació és el conjunt de 4 cicles, que han de ser suficients per reanimar la víctima.
La valoració secundària es realitzarà després d´aconseguir reprendre el pols a
la víctima i consisteix en avaluar la resta de lesions del cos.
Aquestes actuacions s´han de fer sempre que ens trobem davant d´una situació d´urgència.
Això no significa que sigui obligatori, és obligatori en el cas d´un socorrista en una piscina o en un pavelló esportiu, del qual depèn la seva feina, tota la resta de persones no es veuen obligats a fer-ho ja que no tenen títol de socorrista ni són sanitaris familiaritzats en aquestes situacions.
La resta d´actituds davant una lesió són explicades detalladament dins el capítol de lesions esportives.
